Si solamente me tocaras el corazón,
si solamente pusieras tu boca en mi corazón

Pablo Neruda

L’arc del dia clareja lentament
amb uns primers batecs de matinada,
se’m vessa sobre el pit incandescent
i és com un bany de llum atorrentada.
I tot aquest teixit d’or seductor
em cobreix amb un vel de passió.

I m’encén una llàntia infinita
que incendia les deus dels cinc sentits,
i li és un repte al cor de dinamita
viure apagat enmig de tants delits.
El foc batega pel corrent vital
i em tiranitza el cos des del fondal.

I tu m’encises fins al niu de l’ànima
i em prens dins el teu vent d’esclavitud,
i ara els dos conspirem, la sang exànime,
contra un present de temps perdut.
Però el deler frisós, sense mesura,
resta en semàfor roig, que tot ho atura.

Mes la claror obrirà una via lliure
i em tornarà la joia de somriure,
perquè sento els teus llavis més i més
en la porta de l’alba del meu bes!

Octubre de 1999

Mai no estic sola dins de l’univers
perquè la nit, quan fa conreu de gebre
em dicta entre mil flames cada vers
que es fa caliu al cor d’invicta febre.
Interna paradoxa que em captiva
i em fa sentir, morint-me, molt més viva.

Mai no estic sola, ni en l’adversitat.
Només el cel ho sap, que sóc covarda,
però em fa viure sense pietat
un somni de migdia en plena tarda.
I omple amb clarors de l’ànima els meus ulls
mentre que el cos s’esberla en els esculls.

Malgrat tots els turments de cada jorn
jo fujo pel destí, sense retorn.
I tinc una veu dintre que em consola
perquè, sense ningú, mai no estic sola!

Juny de 1995

Fulgent llacuna del més pur argent,
que resta adormissada
i gronxa una illa enmig de l’abraçada
i parpalleja intermitent
un ull de foc perdut endins la fosca
ran d’una antiga torre de pell tosca.
Aquest port esdevé un vitrall tan mans
que ferma un bell seguit de les més blanques
gavines de motor.
Té un clar passeig llaçant uns braços verges
que es branden tímids
-amb molt d’amori
així pentinen el cabell, atents,
de la invisible dama, de la rosa…
dels vents!
També però
fan ombra a aquesta vila de joguina,
que la calç de les cases transforma
en un manat de lliris vora el mar,
i beuen, les arrels, a la salina.
Una torreta al nord
dibuixa la sortida d’aquest port.
Hi jeu a prop, ben amatent,
un vell rinoceront de pell cendrosa,
que sotja els navegants, indiferent,
mentre les ones posen gust de sal
al seu cos gegantí, potser immortal!

I en la fulgent llacuna
de pur argent, sols s’hi emmiralla
una nimfa nocturna que es diu Lluna,
i aquest meu esperit, que mai no calla!

Les roses floririen
en les branques de la vida.

Konstantino Kavafis

El vent es filtra per l’escletxa viva
del cor, com un fuet que es fa invisible
i em fibla. Jo no veig el meu botxí,
però la seva veu de tro m’espanta.
Perseguida pel buf fantasma intento
d’esquivar el seu mal art napoleònic.

Però no hi ha cap lloc on amagar-me
per evitar el salvatge inquisidor,
perquè, malgrat que hi posi porta i mur,
s’obre camí per qualsevol juntura.
Darrere meu el tinc com un espia
que espera el cru moment de la derrota.

Tot i la seva persecució
no puc rendir-me mai, costi el que costi:
primer la mort que perdré l’estendard
que em mana protegir la bretxa viva.
En peu de guerra no defalliré…
com l’heroïna d’Arc tothora lluito!

La meva ciutadella és la paraula
que porta l’arma d’un colom de pau.
En un sender de roses petjo espines
i amb els meus peus descalços sagno el vers!

Agost 2000

Nau sense pal ni vela de messana,
ben nua i capgirada eternament;
sense timó ni quilla, el buc silent
ens parla, enmig d’un clos, amb veu llunyana.

No atura el seu viatge a l’infinit
portant uns esperits a l’Esperit
i fent pel cel la ruta inconeguda.

Però en la quietud que tanca al fons,
hi volen, invisibles, els tudons,
que ens diuen tot l’ignot amb l’ala muda.

El vertigen del temps em transporta a un passat
quan les aus en el cel eren lliures
i on el Sol era un déu de misteri envoltat,
al reialme dels plors i dels riures.

Vomitant flamarades talment com un joc,
aquell déu era encès com el dia,
i aquells homes del fred, adorant el seu foc,
eren brasa de por i gelosia.

¿Com podríem de fer-li un convit que no fos
mai per res igualat en grandesa,
al damunt d’un altar fabulós?

I amb la pedra, que és mare i és terra i fermesa,
per fer dòcil el núvol advers,
van parar-li una taula, a l’ignot univers.